Benvinguts al nord de Roca Narieda

L’Alfredo m’havia dit que faríem un viote, però no m’esperava una proposta de 475m. Mai havia fet una via tan llarga. Es tracta de l'Esperó Xelo-Bam, a Roca Narieda. Aquí teniu la ressenya dels Kutrescaladors (gràcies, companys!)

http://antxpavil.blogspot.com/2007/08/via-xelo-bam-roca-narieda.html

La nostra experiència allà va ser llarga, variada i intensa…

LLARG 1 (V) i 2 (V): Trobem el peu de via, no gaire lluny del poble. Començo el 1r llarg amb un canto que s’arrenca, uff. Res, falsa alarma, la resta es fa bé. Segueixo amb el segon. Posa “equipat”, però crec recordar que vaig reforçar alguna cosa. Comencem a activar-nos, i seguirem actius durant tota la via, gairebé sense treva.

LLARG 3 (V) i 4 (V+): El tercer i quart llarg corren per compte de l’Alfredo. Hem de dir que, a la sortida del tercer llarg, la ressenya ens deia que hi havia un “clau visible”, però nosaltres encara el busquem. A més, a la dreta hi ha un pati que, uff, no ho veiem clar. L’Alfredo opta per tirar per l’esquerra i anar equipant. Bona decisió, perquè des de dalt veiem que, no només no hi havia “clau visible”, sinó que el segon clau estava trencat. El quart llarg exigent, amb un passet d’aquells tensos que posen el cos i el “coco” a prova. Però per un gallec tossut i motivat no hi ha res impossible, així que tira amunt i jo el segueixo (quin remei!).

LLARG 5 (II) i 6 (IV): Dos llargs més, un de tràmit i un altre de placa, no està malament. Burra de mi, no llegeixo bé la ressenya i em torno boja buscant la R. Com que és impossible seguir fins la paret pel fregament de la corda, munto R en dos arbres, que són, suposo, els que toquen.. No feu com jo i llegiu la ressenya, que diu clarament “reunió en els arbres”. Si ja ho diuen a l’APM, “es de ser inútiles”…

LLARG 7 (III) i 8 (6a): Un llarg de III ens col.loca en el lloc adient per començar el majestuós diedre del 8è llarg. M’encanten els diedres, però no desequipats!! L’Alfredo fa els honors, i se’l treu lluitant, que no és per menys. El sol ens toca una mica de resquitlló, fa calor, calor. Sense voler li he deixat els llargs més xungos, je, je. Bueno, sense comptar el que ve ara…

LLARG 9 (Ae, V+): Arriba l’artifo, els nervis a flor de pell. No seré covard, que a les fotos es veien moooolts parabolts. El meu primer llarg d’artifo de 1ª…i sense “fifi”. Apali, baga llarga, cinta curta, i estreps en algun pas, no tots. Pilla, pilla, i em vaig penjant, i vaig descansant. No mola, això cansa i no estic escalant…A més, per xapar algun seguro m’estiro tant que se’m sortirà el braç, ai, ai, ai. Al final s’acaba l’agonia i el company diu que no ho he fet tan malament. Quan vol és molt maco, je, je.

LLARG 10 (V), 11 (III) i 12 (III): Ens tornem els tres darrers llargs, un de V i dos de III per acabar la via. Tenim els peus cansats i adolorits, el cos tira per inèrcia. I a sobre queda hora i pico, quasi dues, de pateo. Se’ns ha fet tard i anem per feina, pujant fins al cim (uff, el que faltava!), i després trovant fites que ens van guiant. Envejo el sentit d’orientació de l’Alfredo; jo m’hagués perdut unes 10 vegades, o més!!

El camí és llarg, però maco i agradable de fer (i perquè això ho digui jo…). El pitjor va ser uns gossos “ferotges” a l’arribada al poble. Sí home, amb el que hem lluitat la via ara vindran aquests a mossegar-nos! Al final només ens volien intimidar, però per si de cas arribem al cotxe sense mirar enrere, je, je, je. Esgotats i satisfets, fem la darrera ullada a l’esperò, que es dibuixa en la foscor. Una senyora via, sens dubte.

Via "Esperó dels llops" 210 mts V+/A0 (V obligat)

Potser l´entorn, potser la via, potser els companys de cordada, potser la aproximació, o potser aquells companys que acabes de coneixer allà adalt o potser tot plegat ... han fet d´aquesta jornada que sigui especial, d´aquelles que no s´obliden i et queden ben gravades en un petit raconet de la teva memoria ... i sempre que senti anomenar "l´esperó dels llops" hem farà recordar aquest dissabte de maig del 2011 ... una bona escalada !!!!

Per la ocasió en Muré, la Natalia i jo ... quedem a la Garriga i allà força moviment de gent que posiblement anirant a disfrutar d´un día fantastic a qualsevol llóc de la nostra geografía. Un bon esmorzar a terres de la Garrotxa i cap a la població dde Joanetes. L´aproximació ... 1 hora llarga o dues hores ... i si dubtem fins a 3 hores ... això vol dir que com hi ha varies aproximacions agafem una i com dubtem enrera a buscar la segura i la més directe. L´anecdota del día és ... ja torneu companys !!! A la garriga, 3 companys que havien quedat allà com nosaltres, haviem coincidit amb la mateixa via ... el món és un mocador !!! Ells decideixen fer una altre aproximació i més tard coincidim a peu de via. Bons companys i això és la grandaria que té la muntanya ... tots som companys ... una abraçada i esperar tornar a trobar-nos !!!


Bé ... sortim direcció S. Magdalena i a disfrutar de la aproximació, delsl paisatges i de tot plegat !!!




Aprofito i us adjnto aquest maravellós relat que m ´ha fet arrivar en Pere-JOan, un dels companys que varem tindra la sort de coneixer aquesta jornada inolvidable d´escalda.



Sortim cada cap de setmana i sense adonar-nos entrem en una rutina que vol trencar una altre rutina. Així de dilluns i divendres fem més o menys el mateix i el cap de setmana fem un altre "mateix". Finalment la mateixa rutina i l'entorn ens porta a viure com sembla que fos ordenat per algú. Fins i tot els nostres sentiments semblen dirigits de manera premeditada. Si volem anar a la muntanya hem d'equipar-nos d'una manera, hem d'actuar d'una manera (òbviament en competició amb tot. Persones, nosaltres mateixos, i fins i tot la mateixa natura) i hem de sentir d'una manera. Manera que cada cop em distància més de mi mateix i m'acosta a aquest estàndard al que gairebé ni tant sols he parat a pensar si m'agrada.

Aquest cop, parlant amb en Joan Miquel i amb la participació de l'Arseni hem quedat per anar a un lloc descatalogat pels líders d'opinió escalatòria. Totes les informacions que obtenim son negatives. Caminar molt i poc escalar. Mala roca. Escalada lletja i sense ambient...etc, etc... Qualsevol hi va amb aquests referents! Però quelcom dintre nostre que encara es resisteix a l'extern ens diu simplement que té ganes d'anar-hi. Possiblement el desig de "descobrir" un lloc nou per a nosaltres, de trencar amb la rutina del Montsec i Montserrat, d'experimentar noves (o no tant noves però gairebé oblidades) sensacions.
I a més en el nucli de la nostra Reserva, a la divisòria entre la Garrotxa i Osona. El massís del Puigsacalm. Fins i tot el nom és suggeridor.

Recordem un comentari d'un blog d'Internet: "No recomanaria aquesta escalada a un amic". Ostres! On anem? Però sortosament som prou grans com per voler tenir el nostre criteri propi. Ara podem dir que aquesta persona del comentari no aprecia massa als seus amics...o els seus amics son de l'estàndard del que abans parlava. Jo si que la recomano a un amic. I tant!. Però no a un escalador que només busca dificultat. Per descomptat. Ho recomano a qui encara tingui amagat en el algun racó de dins seu aquell esperit excursionista que ens va portar a estimar i conèixer les nostres muntanyes, parets i glaceres incloses.

Com he dit, avui anem a descobrir...i el primer que ens cal trobar és un bon lloc on esmorzar. I comencem bé perquè no podíem fer millor troballa. Una terrassa en una masia reconvertida en restaurant al poble de Joanetes. Esmorzar de luxe. Pa del dia fet amb farina, amb tomàquet i una plata d'embotits de la comarca. Preu mòdic, música natural (ocellets)...i potser que marxem que no ens hi podem estar tot el dia!.
L'excursió comença al mateix poble. No me'n adono fins ara però aquest fet ja aporta quelcom diferent. Fa molt de Sol i calor però el camí puja dins d'un bosc espès que ens proporciona multitud de sensacions. Olors, sons... De cop apareixen dos nois i una noia que dubten del camí (hi ha molts camins però més o menys tots van al mateix lloc). Quina casualitat!! Son les persones que hem vist a la Garriga quan ens hem trobat, i a més van a la mateixa via que nosaltres. No sé si és per allò de que el lloc fa a les persones però resulten una gent molt sana i agradable.
El camí dels ganxets. Quants cops n'havia sentit parlar... i ara hi soc. No m'estranya que sigui l'objectiu de molts excursionistes. És una canal molt dreta i equipada a l'estil "sentiero attrezzato" que dirien els italians. Bonica i distreta de pujar. Ens deixa a sobre mateix de Santa Magdalena, ermita amb un annex arreglat com a refugi.
D'allà per un prat on hi ha una porta al bell mig (han tret el ballat i ha quedat com una porta fantasma que sembla una metàfora del que no ens agrada), agafem un camí que ressegueix per sobre els penya-segats que permeten una vista espectacular de la comarca. Una estona més i agafem el camí del burros (el nostre!) que un cop passat un tram equipat amb una corda fixa ens deixa al peu de l'aresta per on va la via que volem escalar. Gairebé dues hores i uns sis o set-cents metres de desnivell que m'han passat volant.
L'escalada ens sorprèn. No és el que esperàvem. La roca sembla molt adherent. Vull dir que se't queda enganxada a la mà...però després no resulta tant així. S'ha de vigilar on t'agafes però no hem tingut cap ensurt. Suposo que amb el temps s'ha anat netejant força. És una Marga rica en calci que vigilant el que acabo de dir, permet una escalada força divertida. Especialment si està ben assegurada amb parabolts com n'és el cas.
Això si, te pocs trams aeris tot i que la sensació d'estar molt amunt és constant. Poca continuïtat i sobretot: Es fa molt curta. Pugem ràpid per no destorbar a la cordada del darrera i per si les nuvolades que veiem al Pirineu es decideixen a venir fins aquí...i acabem fent les sis tirades de la via en només una hora i mitja. Massa ràpid per a una sortida com aquesta.
L'arribada al cim és com entrar a la Plaça Nova per Nadal. Pessebres que ningú s'ha recordat de treure i una senyera que ens recorda que el nostre petit país encara existeix.
Retornem per un camí que travessa unes fagedes precioses fins a l'ermita de Sta. Magdalena i d'allà pel camí dels Ganxets o de la Canal Fosca i directa avall fins al poble on hi arribem després de dues hores de baixada i de no parar de xerrar amb els companys amb qui avui hem pogut compartir moltes més sensacions de les habituals.
M'han quedat ganes de tornar-hi.



La Garrotxa, un indret maravellos, potser on la escalada no hi es present com en altres indrets de casa nostre, o potser si, on trobem el Puigsacalm i al costat mateix el Puig del Llop que amb els seus 1486 metres d´alçada amaga aquesta via oberta per en JOsep Juvanteny, la Pilar Fabregó i en Ricard Rodriguez a l´agost del 2009 ... gràcies !!!

Arrivem a peu de via després d´una petita grimpada i després d´una gran apjroximació. Allà ens trobem als nostres companys jà apunt de començar la via. NOsaltres ... al darrera.

(els nostres companys)

L´esperó del llop ens espera ... 210 metres de via amb un equipament excepcional i una roca sense sense cap maravella, els equipadors han sapigut treura-li el màxim profit ... enhorabona !!!

... i després d´unes 3 hores de disfrute arrivem al cim coronat per la nostra senyera.

Via "Esperó dels llops"
210 mtrs V+/A0 (V obligat)

Situació: Joanetes (La Garrotxa)
Aproximació:(1 hora 30 minuts/2 hores) Hi ha varies posiblitats d´aproximació. NOsaltres triem la més directa. Desde l´Hostal de dalt agafem el camí al costat de la casa on trobem un rètol metalic que senyala Santa Magadalena. Sempre amunt i seguint les senyals grogues fins arrivar a sortir de la zona de bosc i arrivar a zona oberta, l´indret anomenat del Barret (gran bloc amb el nom escrit). Recta amunt per la canal Nova, equipada fins arrivar al cim. A esquerra fins arrivar al cim Puig Corneli on avaix trobem la ermita/refugi. A esquerra agafem la pista, passem un gran arbre amb una font i tot seguit trobem un retol amb la indicació del pas dels burros (direcció puigsacalm). Agafem el camí amunt, pasem una corda com a passamà i als 10 metres trobem una fita. A dreta grimpem fins arrivar a peu de via.

Descripició: L1 (20 mts, IV) Un primer resalt que podem grimpar per sortir un pel mes adalt, d´aquesta manera anirem millor. Cal utilitzar cintes ben llargues. Recta amunt i montem reunió en una petita cova. L2 (20 mts, posiblement menys metres, V+) Sortim per la dreta a buscar bones mans en unes petites fisures, petit flanquig a mà esquerra, ens situem a sobre de la reunió i a continuació fecta amunt fins arrivar a la reunió. L3 (30 mts, V+) Al davant tenim un estétic esperó, molt maco, reseguit per una fisura molt maca i molt ben xapat com tots el passos de la via. Superat recta amunt creuant petits jardinets un pel bruts com tota la via. L4 (30 mts, V+) Sortim per terreny brut fins arrivar a un bloc on tenim el pas, on el peus son vitals dons no hi ha gaires mans . Fem un tram fàcil i arrivem a una mena de diedre molt obert amb placa a la dreta amb una fisura al ben mig. El superem per la placa i sortin arrivem a la reunió, sempre totes elles còmodes. L5 (30 mts, V+) Al davant pugem de esquerra a dreta una paret vertical on cal fer anar les mans per sobre dels parabolts, pel canto de la paret o per sota en placa fins arrivar a la part de dalt on hem de guanyar el pas canviant a la esquerra. Superat anar punjant fins arrivar a la reunió. L6 (60 mts, III) Per terreny molt fàcil, un pel brut anem guanyant metres fins arrivar a la reunió. Son 60 metres que si anem justos de corda haurem de improvitzar una reunió en alguna assegurança. L7(20 mts, III) Recta amunt a buscar la "Senyera" on és el final de via.

Descens:(1 hora 30 minuts) Nosaltres una vegada al cim varem baixar cap a la dreta fins trobar la pista principal on varem trobar les últimes indicacions del pas dels burros, i allà retornar pel mateix camí de pujada. Hi ha altres opccions com tornar per la canal dels Ganxos vells.

Via "Full equip (6a, 65 mts)" Paret de la Codolosa, Montserrat.

Un primer contacte amb aquest zona de Montserrat a ben tocar de Collbató la paret de la Codolosa, un sector de vies de 2 a 3 llargs d´acces ràpid i bona orientació a l´hivern si no vols pasar una mica de calor com nosaltres hem passat aquest diumenge.

Per la ocasió son la Eli, en Xavi, l´Ana i jo i com no farem dues cordades i dues vies diferents. Nosaltres triem l´Avi trepador ... una via que s´enfila per un parell de plaques molt maques, potser de les vies més maques d´aquest sector i com no per combinar amb una altre ... com varem fer nosaltres amb la "Full equip" ... al costat d´aquesta ultima.




La "full equip" és una via de tall esportiva, nomes dos llargs amb 65 metres. Un primer llarg sense gaire pretensions i un segón llarg que val molt la pena





Fen el primer llarg i els nostres companys fent la via veina amb un llarg de 6b+ ... ufff !!!!

(en Xavi i la Eli)

L´Ana com no, fent el segón llarg amb una sortida de 6a. Li costa treura la seqüencia però al final la troba, sortint per la dreta ... dues mans al forat i obrin peu esquerra, mà esquerra fisura oberta i anar a xapar la segona assegurança. Artista Ana !!!!!

Una via perfecta per combinar amb una altre de la Codolosa i si és amb bona companyia ... millor que millor !!!!

Via "Full equip (6a, 65 metres)
La codolosa, Montserrat

Aproximació: De Collbató direcció les coves de Salnitre deixem el cotxe a la zona d´esbarzo de la Salut. Prenem el torrent de la font seca direcció les parets. Prenem qualsevol dels corriols fins arrivar a peu de via.

Descripció: L1 (35 metres, IV) Aquest primer llarg no te gaire pretensions. Superem uns resalts recta amunt fins arrivar a una petita feixa on trobem la reunió força comoda. L2 (6a, 30 metres) sortim per la esquerra on el grau de 6a està en els dos parabolts. Les dues mans al forat gran, pujem peus, obrim bé l´esquerra i amb mà esquerra a una fisura oberta per poder xapar el segón bolt. Apartir d´aquí a disfrutar d´una bona placa. Arrivem a un resalt que guanyem per la esquerra per continuar per una altre placa ben xula fins arrivar a la reunió.

Descens: En dos ràpels o un de 65 metres.
Material : 13 cintes express

Via "L ´Avi trepador (V, 85 metres) La Codolosa, Montserrat.

Un primer contacte amb aquest zona de Montserrat a ben tocar de Collbató la paret de la Codolosa, un sector de vies de 2 a 3 llargs d´acces ràpid i bona orientació a l´hivern si no vols pasar una mica de calor com nosaltres hem passat aquest diumenge.

Per la ocasió son la Eli, en Xavi, l´Ana i jo i com no farem dues cordades i dues vies diferents. Nosaltres triem l´Avi trepador ... una via que s´enfila per un parell de plaques molt maques, potser de les vies més maques d´aquest sector i com no per combinar amb una altre ... com varem fer nosaltres amb la "Full equip" ... al costat d´aquesta ultima.

Un primer llarg difenciat dels altres dos, aquest primer sense cap mena de pretensió per continuar amb un segón maco on disfrutarem per una placa vertical i un tercer amb un petit diedre al sortir de la reunió per continuar amb una altre placa vertica on finalment arrivarem a la reunió. Com no ... dir que tindrem una bones vistes a la població de Collbató i la zona d´esbarjo de "la Salut" .

Via "L´Avi trepador (V, 85 metres)
La Codolosa, Montserrat

Aproximació: De Collbató direcció les coves de Salnitre deixem el cotxe a la zona d´esbarzo de la Salut. Prenem el torrent de la font seca direcció les parets. Prenem qualsevol dels corriols fins arrivar a peu de via.

Descripció: L1 (IV+ 30 mts) Ens enfilem recta amunt superant diferents resalts fins entrar a una placa fins arrivar a la reunió. L2 (V, 25 metres) Sortim de la reunió per la dreta direcció una "laja" que guanyarem per la seva esquerra. Tot seguit sortim en placa direcció la reunió força comoda. L3 (V, 30 metres) Per la dreta, sortim per un diedret força fàcil per continuar cap a la esquerra en placa. Arrivem a un ressalt que guanyarem per la esquerra per continuar en placa fins la reunió.
Descens: En dos ràpels, desde la segona o primera reunió.
Material : 10 cintes express

Via Josep Rigol a la Monja

El domingo dia 29 de mayo, quedamos Ramon y un servidor para hacer

una via de los Germans Masó,(amigos de Ferran) la via elejida es las Josep Rigol a la Monja con un poco de todo. Casi lo mas dificil es encontrar el pie de via, porque hay que seguir una marcas azules, por lo que parece es una vuelta circular que pasa por el Lloro,(el paseo es bonito) pero es que estas marcas, estan por todo Montserrat, yo creo que titanlux hizo una oferta de pintura azul. Entre la niebla pudimos ver en un momento de despeje, la silueta de la monja y poder situar el pie de via..Ramon es unico para dar rapidamente con la via. Nos equipamos y empieza Ramon.

1º largo 45m IV. la salida esta un poco relliscosa, en el primer espit hay un papel colgado que se le han borrado las letras, asi que nos quedamos con las ganas de saber que ponia, una vez pasado se pone mas tumbado y se deja hacer

2º largo 30m IV+.un poco mas vertical, pero con buenos cantos para manos y pies, hago la reunion en un arbol

3º largo 15m Ae V. desde la reunion del arbol de baja por una canal unos 4/5 metros, para ir a buscar el primer seguro, se sube el diedro un pie en cada agulla, yo ne ayudo de un arbol, un flanqueo a la derecha y reunion en una pequeña cueva(desde la reunion parece mas dificil)

4º largo 40m V.se sale por la derecha con un poquito de flanqueo y recto para arriba, ojo!! que hay dos reuniones la nuestra es la de mas a la izquierda(espits)un largo bonito

5º largo 30m Ae V.ya se ven los seguros subiendo por la bola, lo mas dificil del largo es empezar en Ae, porque parece que te estas columpiando, una vez hecho este paso, se hace bien, una pequeña salida en libre y otra vez Ae, hay que tener cuidado cuando se sale en libre para ir montar la reunion, que es la misma que el rapel, esta la roca muy rota y con el roze de las cuerdas, tienes que tirar mucho de ellas y puedes resbalar.

La bajada es por un rapel de 50m que nos deja en el camino..si ese de las marcas azules. *lo mas facil para encontrar la via, es situar la Monja y la Nina que esta a su izquierda, una vez pasado el refugio, a la vez que nos acercamos ya vemos tambien el Lloro.. *desde el parking de Can Massana hay 1 hora y media a pie de via. Un buen dia de escalada, sin pasar apuros..ya tube bastante con la semana pasada en la Justel-Hita-Picazo, por cierto Marc y esa piada que me prometiste. cuidaros